Jaume Sansó

Tot pensant com podia envestir aquest article, he recordat la lectura del llibre Nacionalisme i Estat, de Jonh Breuilly (Ediciones Pomares-Corredor), que em serveix de punt de partida per establir la base del debat.

Breuilly disserta sobre “l’amplada de banda” del nacionalisme, tant per la capacitat transformadora com per la diversitat. Parla del nacionalisme de les nacions-estat, del nacionalisme religiós, de l’anticolonial, del nacionalisme separatista... Analitza la base social de la política nacionalista d’on n’extreu les formes ideològiques.

Potser la urgència de l’anàlisi política illenca dels esdeveniments més recents ens tapa la vista per tenir un punt de mira objectiu sobre el subjecte de la nostra ideologia i ens lleva temps per pensar i repensar què ens cal com a partits per fer arribar el nostre discurs. En la lectura del llibre citat –amb sorpresa– he pogut comprovar que la història ens dóna autèntiques lliçons, perquè veritablement és plena de casos i àmbits on el nacionalisme sí ha esdevingut majoritari, decisiu i l’eix vertebrador que ha construït estats.

Potser ens vénen al cap les actuacions i estratègies dels nacionalismes propers –els europeus–, que en el darrer segle han aconseguit crear estats-nació (Balcans, antiga URSS, etc.), però ens oblidam dels que en varen ser precursors a partir de mitjan segle XIX i segle XX a les colònies asiàtiques i africanes. I encara més prest, a partir del XVIII a l’Amèrica del Sud..., i així successivament fins a retrobar-nos en la estructuració de l’Europa de l’edat mitjana on, a cop d’espasa o per convenis diplomàtics entre regnes, naixien i desapareixien països, estats, colònies, societats i civilitzacions.

Si ens arraconam en el nostre petit espai mallorquí i volem analitzar quin és el sentit i l’objectiu del nacionalisme, ens emmirallam sobre uns valors que –no per repetits– esdevenen un handicap per escampar el nostre missatge.

Aquests valors, aquest discurs (els de defensar els interessos del nostre país) “ja no són solvents perquè la gent s’hi acosti” (?). “La nostra estratègia política està adaptada a les necessitats socials d’avui” (?). “Som la ideologia de futur per salvar aquesta terra de l’espoli permanent al qual hem estats sotmesos els mallorquins ens els darrers segles” (?).

Potser no són reals aquests missatges, però és el que sentim. És probable que no tinguem les millors oportunitats per transmetre-ho, però sí que volem lluitar per aconseguir-ho. Les experiències polítiques de molts d’altres països que ara ens miram amb la bava penjant de la boca, varen haver d’afrontar moltes vicissituds per tal d’arribar a un escenari idoni per esdevenir sobirans. No hi ha cap temps que no torn, però tampoc, cap dels nostres desitjos no ha estat superior al de molts d’altres ciutadans que també els han tingut envers el seu país al llarg de la història: l’Índia, Israel, Uganda... –que els esmenti no significa que els prengui com a models– ells ara són sobirans, però el seu camí cap a la llibertat, no ha estat ni senzill ni breu, sinó que ha estat fruit de l’empenta de molts de ciutadans que han cregut que la via nacional era el remei a les seves demandes socials. Independentment dels problemes que els va generar, a alguns, la consecució de la independència –violència, trasbals econòmic, marginació internacional–, a la vegada que esdevenien estats, es convertiren –amb el temps– en repressors dels subnacionalismes que creixien dins els seus territoris –però potser aquest és motiu per a una altra reflexió.

No de bades hem de continuar pensant –jo el primer–, que la nostra ideologia té tota la càrrega anímica que necessita la societat per replegar-se al voltant d’un projecte. I ho dic així “la nostra ideologia” perquè crec que és la prioritària, l’essencial, la que ha de ser capaç d’abraçar els diferents matisos de l’eix dreta-esquerra, la que ha d’esdevenir fresca i engrescadora, la que ha d’aportar a la política una nova manera de governar, la que ha de prioritzar la vàlua de les persones més preparades per a desenvolupar els projectes que la societat necessita. El nacionalisme és l’eina que pot proporcionar la cohesió tan necessària entre les persones –de dretes a esquerres–, ja que pot estar per damunt els dogmes partidaris i prioritza el país; per tant, a tots ens mou el mateix objectiu.

Les dreceres que ens ofereix el nacionalisme ens han de dur a la confluència dels interessos col·lectius de la nostra societat. Els camins dels partits mallorquins s’han de trobar envoltant el mateix objectiu: el país.

He pecat d’ambiciós quan explicava l’anàlisi que havia fet l’autor del llibre citat sobre els països que havien aconseguit esdevenir sobirans, perquè he caigut en el parany d’obviar tots els altres que han quedat pel camí sense tenir la mateixa sort o, en el nostre cas, encara ara ho intentam després de molts d’anys de pegar amb el cap contra la paret centralista –i centralitzadora– espanyola. Aquesta darrera reflexió tendria sentit si fos la primera vegada que en parlam, però, una vegada més, des que em mou l’ideal nacionalista, potser és la frase més repetida: “Madrid no ens estima... Madrid ens reprimeix com a poble”. I em preocupa que es quedi amb això: amb tocs al pit com si fóra un acte de contrició. És com si ens haguéssim estancat en un missatge que ha esdevingut bandera per motivar-nos i que, a la llarga, ens fa caure en el desànim.

En el “fons”, no crec que anem mal encaminats per a defensar una política sobiranista del nostre territori, però sí erram –i molt– en la “forma”. I ho dic així, amb aquesta contundència, ja que tot ens duu a poder comprovar que no aconseguim ser majoritaris, ans al contrari: de cada dia estam més arraconats políticament i més minvats electoralment.

Crec que tot això no ha de ser motiu per deixar de creure en el nacionalisme com a ideologia, però sí que hem de repensar quina és la “forma” amb què hem de transmetre el nostre discurs.

I ara sí, tornaré a comentar el llibre que us citava al principi. Sobretot pel que fa a l’aspecte de les motivacions que varen moure els ciutadans d’aquells indrets per aferrar-se a la “cosa nacional” i esdevenir sobirans. D’aquells ciutadans, en podria dir que l’única i principal motivació resultant que els va fer moure per aconseguir un estat propi i sobirà, va ser la causa “colonial”. Ells varen entendre que no podien prosperar com a persones, com a poble, si no aconseguien la llibertat personal i col·lectiva.

En els nous temps que correm al nostre país, on la immigració se’ns presenta com un handicap per transmetre el nostre discurs, és l’hora de capgirar el problema en oportunitat i proposar la “forma” amb la qual ens hem d’adreçar a aquesta nova realitat perquè el nostre missatge sigui entès. Pens que la base del debat nacionalista està estancada en una terra de fa 25 anys on la població autòctona era la majoritària. Ara –el 2009– hauríem d’assumir que la població autòctona ja és minoritària.

El nacionalisme tendrà sentit si ens adreçam a la “nova” població amb el missatge que els sigui proper. Hem d’aprofitar el concepte “colonial”, el missatge desesperant d’un poble que vol ser lliure...: no farem més que expressar els mateixos ideals que varen fer moure els avantpassats de gran part d’aquests nouvinguts. És un concepte que ells entenen perquè els ha estat proper. És la recuperació de l’esperit que els va fer lluitar en contra del colonialisme.

Pens que la “forma” per aconseguir-ho pot tenir multitud de camins, però tots, al final, ens condueixen al mateix “fons”, al mateix objectiu: la sobirania. El calendari per arribar-hi és secundari si no tenim una data d’inici, i aquesta data, és la de deixar clar que, independentment de l’obediència partidista, tots els nacionalistes ens hem de posar d’acord a obrir el procés.

Les possibilitats són moltes si ens envoltam a un projecte comú, però sols si l’objectiu és el projecte i no l’obediència als partits. Em vull referir a això perquè pens que el pes dels partits ha de vehicular la gent cap al projecte comú i ara, com veig les coses, sembla que el que interessa és conduir la gent cap al propi partit. És com si els partits haguessin deixat de banda que l’objectiu és el país i ells l’eina per aconseguir aquest objectiu. Així com ho veig, sembla que els partits sols estiguin abocats a les estratègies internes i deixin per un segon terme les que ens ajudaran a ser sobirans.

Per acabar, sols puc animar la gent que pensi en clau nacional per unir esforços. A la vegada, deixem de fer debats estèrils i anacrònics que no fan més que enfrontar-nos. És l’hora de decidir què volem i transmetre-ho a la societat d’avui.

També pens que les hores que he destinat a escriure aquests pensaments, les hauria d’haver invertit al cafè o a la plaça per convèncer un parell més de persones que ens ajudin amb la lluita nacional del nostre país.

Però bé, en el nacionalisme, tothom té la seva drecera.

* Escrit de col·laboració per al llibre "El nacionalisme progressista de les Illes Balears"