Oriol Fabregat
Segurament podem resumir la situació econòmica actual a base de dites populars que els nostres padrins ja deien quan eren nins. De tot podem veure el vas mig ple o mig buit. Mai plou a gust de tothom. Més val tard que mai. Val més boig conegut que savi per conèixer, i un llarg etcètera. Segurament aquestes i moltes altres serien vàlides i adients per a la situació que avui vivim.
No descobrim res si diem que Espanya està en crisi, tot i que penso que crisi no és la paraula que millor defineix l’estat actual. Espanya és una nació malalta. És com un nin que ha jugat a ser gran i que no ha tingut els pares a devora per rectificar en l’edat que toca. Resultat: corre-m’hi tots. Un mal creixement no triga a convertir-se en un desmesurat decreixement. En economia dos i dos acostumen a sumar quatre, però quan dos i dos comencen a sumar sis, alguna cosa passa. La mala educació econòmica de la població, i la ineptitud dels seus pares ha provocat que a dia d’avui Espanya sigui a la cua d’Europa en molts indicadors, i francament lluny dels principals motors europeus. Quan la població espanyola era aquell adolescent que juga a ser gran, va començar a consumir de forma desmesurada, sense sentit. Endeutant-se més del compte. Finançant a llarg termini conceptes de curt termini. Quan la població espanyola ja era en edat adulta jugava a ser rica. Consumia ciment i ciment, amb l’únic objectiu de fer el que abans hem anomenat la teoria del dos mes dos igual a sis. Quan tot això succeeix, quan un nin actua com no deu, els principals culpables són els pares (polítics, banquers, sindicats i patronal). Els pares que no han establert unes pautes de conducta adients, els pares que han donat metres de corda, tants que quan han volgut estirar-la ja no han estat a temps. El que semblava que no podia passar. Estats Units esternuda, Europa esternuda, Espanya va directe a la UCI.
Explicats els motius, de poc serveix lamentar-se pensen molts. Al contrari, els pares entren en la fase de les explicacions i els consols que permetin mantenir l’estabilitat emocional aparent. Aquí no ha passat res. Sempre hi ha algun país pitjor, és un mal de tots. No estem en crisi. I és que en el fons tenien raó, no estàvem en crisi, estàvem malalts. Érem malalts sense febre, però amb clars símptomes de malaltia.
Passada la fase de les autocomplaences, assumit que no tot és tan bonic com es pintava, els principals indicadors cedeixen i es desplomen de forma alarmant. L’atur creix de forma exponencial. En economia el ciutadà sempre va dos passes enrere o dos passes endavant. No té terme mig. Nota més tard que ningú que l’economia va bé. Però és el primer que nota que l’economia va malament. És per això que per fi els pares decideixen actuar. El pensament que les coses es posen a bon port soles (l’autoregulació de l’economia) deixa de ser vàlida. Al carrer pobresa, a la palestra corrupció. No fer res és massa arriscat. Doncs tots a pensar. Cap on tirem? Esquerra o dreta? Nord o sud? Els agents econòmics preparats tots per saltar, convocar vagues i treure suc, molt suc, d’una situació que pot reportar grans beneficis i fracassos segons el barri on es visqui. Segurament tard i malament diran molts. I segurament tindran raó.
Sempre sóc partidari que en moments crítics, és necessari adoptar les mesures impopulars que un no s’ha atrevit a aplicar per la força mediàtica dels grups de pressió i per la voluntat de no perdre share en les enquestes. És per això que els pares decideixen pujar els impostos primer, rebaixar els salaris públics un 5% després, i finalment rebaixar el cost de l’acomiadament. Des del meu punt de vista són mesures correctes en l’essència. Massa per alguns. Massa poc per altres. Com dèiem, mai plou a gust de tothom.
L’augment de l’Iva racionalitzarà el consum. La rebaixa dels sous als funcionaris no fa més que implicar-los en una crisi que la resta de la població pateix ja fa més de tres anys. La rebaixa del cost de l’acomiadament des del meu punt de vista no provocarà una rebaixa en l’atur a curt termini, tot i que a mig i llarg termini si que enfortirà el mercat laboral. Hi haurà més contractacions indefinides i augmentarà en algunes dècimes percentuals la productivitat dels treballadors. D’alguna manera, tot més o menys correcte. Només un defecte. Massa tard per evitar que la població es declari en rebel·lia. Uns perquè si. Els altres perquè no.
Les dites populars expliquen perfectament tot el succeït en els darrers anys. No deixa de semblar contradictori, quan més ens pensem que sabem, més ens adonem que no sabem res. Quants cops hem sentit la frase que els nostres avantpassats vivien millor? Espanya ha d’aprendre la lliçó. Ha d’aprendre dels pares, i ha de donar als seus fills l’educació que no ha rebut, sota dos premisses bàsiques: la credibilitat i el coneixement.
Oriol Fabregat Arnal